 |
| Kandinsky |
Hi ha
qui diu, que en això de la vida hi conviuen dues realitats. Hi estic
d'acord. Fixem-nos-hi. Nosaltres, els humans, les societats, solem
actuar dins una realitat convencional, artificiosa, una sort de
teatre combinatori que agrupa tots els elements de síntesi i els
manifesta en consonància amb les relacions existents entre
psicologia, ànima i cos. Tanmateix, a l'altra cara de la moneda es
manifesta una realitat distinta, una realitat natural. Aquesta fa
revifar en l'home la seva essència autèntica, el seu esperit més
primari i franc. El que succeeix és que la realitat convencional
solapa totalment la realitat natural que lluita per sortir i
manifestar-se. L'art, crec jo, és un dels recursos que permeten
alliberar aquesta essència silenciada, aquest extracte empresonat en
la hipocresia de les grans masses.
En
l'inconscient col·lectiu hi abunda la hipocresia, l'odi, l'agonia.
La societat és per a l'home el que el terror és pel feble. Quilos i
quilos de merda caient-li a sobre. Grans masses afogant l'ànima
vertadera que encara el sosté. I és difícil no deixar-la morir. La
nostra inclinació cap a la supervivència ens obliga a adaptar-nos
en aquesta realitat convencional. Morim a cada pas. Morim a cada
moment. Morim en acceptar el que se'ns presenta. Morim adaptant-nos a
les noves tendències. Morim, inexorablement, artificialment. I és
trist.
Ens
han ensenyat a resignar-nos. Ens han ensenyat a obeir. Ens han
ensenyat a plorar pels morts i a riure amb els còmics. Ens han
ensenyat a observar l'art, i a creure als polítics. Però ara les
coses van per un altre camí. I la ferida que fins fa poc restava
oculta ara supura fructuosament. Ens han ensenyat tantes coses
inconnexes amb la nostra naturalesa autèntica que ja no sabem qui
som, ni cap on anem, ni tant sols què és el que estimem. Fes el que
toca, fes el que toca, fes el que toca i calla. Malparits.
Deixeu
morir la vostra ànima amics, deixeu-la morir...
Bona
nit
